a
a
HomeSocietatSopar Tertúlia #3 – Energia Nuclear a Catalunya. Ens hi posem?

Sopar Tertúlia #3 – Energia Nuclear a Catalunya. Ens hi posem?

El passat 19 d’octubre vam tenir el tercer sopar tertúlia amb el títol Energia Nuclear a Catalunya. Ens hi posem? I ens va acompanyar en Lluís Coll, qui va ser, entre d’altres, Director de les Centrals Nuclears de Vandellós II i d’Ascó I i II durant 13 anys. Per tant, vam poder contrastar en primera persona arguments i dades sobre l’energia nuclear, la qual cosa va enriquir molt el debat. I no només en genèric, sinó sobretot, i com es volia, focalitzant en el cas català. Amb una contribució dins el “mix elèctric” de més del 55%, a partir de l’operació dels tres grups de 1GW en funcionament des de la dècada dels 80, tenim el repte d’encarar el debat sobre què fer amb els grups a mesura que s’arribi als 40 anys d’operació. Renovar permisos d’operació? En quines condicions? S’inicia el tancament? Totes de cop? Progressiu? Amb quin pla de substitució?

En Lluís va iniciar la seva intervenció amb un reflexió sobre el “per què les nuclears tenen mala fama?” La por, el desconeixement, els precedents d’accidents com el de les centrals de: “Tree Mile Island” o Fukushima. Acceptant que el risc 0 no existeix, en Lluís ens proposa centrar-nos en els avenços tecnològics com el sistema de refrigeració passiu o per gravetat, segons el qual permet a les noves centrals basades en aquest principi poder refredar el nucli fins i tot en manca de subministrament elèctric. En aquest sentit, ens va comentar que “si haguessin disposat d’aquests sistemes passius els accidents abans citats no s’haurien produït”. O, en un altre avenç com són les beines del combustible que haurien de permetre el confinament del combustible davant d’una manca de refrigeració. Tanmateix, aquesta visió va generar molt de debat entre tots amb l’argumentació que, d’una banda, el cas del refredament passiu no pot ser adoptat per centrals actuals i, d’altre, que el cas de les beines està actualment en recerca i desenvolupament i encara no està disponible i en particular els materials emprats no es donen a conèixer.

Un altre moment de debat intens va girar al voltant de la qüestió dels residus nuclears. O es va confrontar la visió del gran impacte que té en generacions futures i la incertesa i risc de la seva gestió amb un posicionament que en minimitza el problema atès “la seva facilitat de gestió, al poder-los confinar en condicions de total seguretat”.

Tots aquests arguments prenien sentit quan del genèric s’aterraven a diferents realitats, com per exemple Alemanya que si be el 2022 no disposarà d’energia elèctrica d’origen nuclear, continuarà amb una alta contribució dels fòssils, especialment el carbó, és a dir, contradient els acords de descarbonització de l’economia arran dels acords de Paris COP21. També el canvi en països com Suècia que el 2010 va derogar la prohibició de l’energia nuclear vigent des de 1980.

Però la qüestió que va trobar un denominador comú entre tots els assistents va venir promogut pel cas anglès i la nova central en construcció: Hinkley Point. Més enllà dels aspectes no menors de seguretat nacional, diversificació de fonts energètiques i manteniment del programa militar anglès, la central de Hinkley Point porta el debat al terreny dels costos de generació amb l’energia nuclear. Trencant el mite de que “es barata”, ja que es preveu una retribució garantida de 92 Lliures el MWh, un preu molt superior al preu actual del pool elèctric i al cost de generació de l’energia eòlica i la solar. No es va poder arribar al detall del cost real per MWh de les centrals nuclears catalanes, tot i que es pot inferir si ens atenem a la informació que des del sector s’aporta sobre l’impacte dels nous models impositius a la tecnologia nuclear en uns 40 €/MWh, tot i que d’altres fonts apunten costos per sota de 30 €/MWh. Per tant, “si ni tan sols es “econòmica”, quin sentit té assumir els riscs que porta implícita aquesta tecnologia?”, van repetir-se molts dels assistents.

Les moltes intervencions dels co-tertulians van aportar informació molt valuosa per ajudar a encarar la situació nuclear a Catalunya. Acceptant que en algun moment s’haurà d’executar el tancament progressiu, es manifesta la possibilitat real que degut a les inèrcies de la substitució dels grups nuclears (que es van quantificar en uns 4,3GW eòlics a un règim de 3200 hores anuals i 6GW solars considerant 2700 hores), segurament ens veurem abocats a superar el llindar dels 40 anys, però que això no vol dir que des d’avui es treballi per primer, reduir el pes específic dins el mix elèctric català (i augmentar la resiliència del país), després fixar en quines condicions es pot acceptar aquesta situació (seguretat, inversions, …) i, en paral·lel, a fixar un calendari de tancament a finals de la propera dècada. Per tant, es tracta d’una qüestió generacional, que pot portar més de 15 anys i que cal planificar des de la complexitat que té. Tecnologia, costos del desmantellament, formació dels professionals, acceptació del territori de les infraestructures substitutòries (de generació renovable, però també de xarxes elèctriques), el cost polític, entre d’altres. També es van introduir aspectes importants com la gestió del risc dels territoris nuclears per part de protecció civil, la salut actual i futura i la qüestió de l’origen de l’urani i la seva condició de no recurs finit i esgotable.

I tot en un context de transició nacional a on a dia d’avui no es tenen competències, i que el dia de demà, pot ser una “carpeta” de molt pes que tingui un impacte a nivell macroeconòmic molt alt en els finances de Catalunya (en cas de, per exemple, hagués d’assumir costs associats al tancament).

La conclusió final, a la que el convidat va sumar-s’hi, va ser que “hem d’aprofitar les energies renovables al màxim” malgrat que les visions divergeixen entre si aquestes podran satisfer la totalitat del consum o, com apuntava en Lluís, “l’escenari de descarbonització al que ens encaminem només pot assolir-se amb les renovables complementades amb l’energia nuclear”. Per tant, el veritable debat inajornable no es “el què fer [portar el consum de fòssils a zero]”, sinó “el com fem aquest camí de transició?”.

Agrair, finalment al convidat la seva “valentia”, com va dir un dels contertulians, i, per descomptat, a tots els assistents per un debat ric i respectuós i també molt intens que va ajudar-nos a tots a aprendre una mica més de les qüestions energètiques.

Escrit per

Grup promotor de les tertúlies sobre "Energia i Societat", espais de debat sobre les implicacions socials, econòmiques, ecològiques, tecnològiques, entre d'altres, de la transició energètica a Catalunya. Mariano Marzo, Daniel Quer, Pep Salas.

No hi ha comentaris

deixa un comentari