a
a
HomeLegislacióPobresa energètica: una realitat tossuda, una regulació controvertida

Pobresa energètica: una realitat tossuda, una regulació controvertida

Que la realitat va per endavant de la regulació, és una afirmació sovintejada amb la que els juristes hem de conviure amb humilitat. Fent de la necessitat virtut, ens permet justificar la ineficàcia d’algunes lleis per transformar la realitat social, així com els efectes imprevistos, fins i tot contraris als seus objectius, de l’aplicació d’algunes normes. Amb tot, que després d’anys de parlar de la pobresa energètica a Espanya, de la mort d’alguna persona com a conseqüència de patir-la, centenars d’informacions periodístiques i mobilitzacions socials contra aquesta xacra, no tinguem ni una definició a una norma d’abast estatal, per tal que se’n puguin deduir conseqüències jurídiques per combatre-la, supera tots els barems d’ineficàcia normativa.

UNA DEFINICIÓ QUE COSTA ACORDAR

El Regne Unit, l’estat membre (encara) de la Unió Europea amb millors estadístiques al respecte de la pobresa energètica, la considera a partir d’un paràmetre de mesura que la situa en les llars que han de gastar més del 10% dels seus ingressos per atendre les seves necessitats energètiques. Aquesta definició no està exempta de crítiques, però serveix per intentar identificar els afectats i quantificar el seu número.

La Llei 24/2013, del sector elèctric, LSE [i] no defineix la pobresa energètica; però en el seu art. 45.1. (redacció donada pel Reial decret – llei 7/2016)[ii] diu que la definició de consumidors vulnerables, que podríem entendre son els que la pateixen, es determinarà reglamentàriament pel govern.

La Llei de Catalunya 24/2015, de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i de la pobresa energètica[iii] diu en el seu preàmbul que s’entén per pobresa energètica: “la dificultat per a afrontar les factures dels subministraments bàsics d’electricitat, gas i aigua”.

Aquest comentari es centra en els subministraments d’electricitat, que va ser l’objecte de la Tertúlia Energia i Societat del passat 24 d’abril, on Angela Arce i Daniel Ortiz, de l’Institut Cerdà, van fer una presentació sobre la seva identificació, causes i polítiques per lluitar-hi i jo mateix una introducció al marc normatiu que miro de resumir.

No està de més recordar que el dret de tota persona a un nivell de vida adequat, que inclou el d’un habitatge adequat, està reconegut a l’art. 11 del Pacte internacional de drets econòmics i socials, un tractat internacional acordat en el marc de Nacions Unides el 1966[iv] ,que desenvolupa la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 en relació amb els drets d’aquesta naturalesa.

No existeix una definició harmonitzada a nivell europeu, tot i que son les directives europees que impulsen la liberalització dels mercats elèctrics les primeres normes que en parlen i utilitzen l’expressió consumidors vulnerables.

En aquest context de mercats liberalitzats, aquells que tenen dificultats per rebre el subministrament d’energia elèctrica no son ja usuaris d’un servei públic, com quan es tractava d’un servei de titularitat pública; son consumidors d’un servei prestat en el mercat. És per això que s’utilitza aquesta expressió consumidors.

LES DIRECTIVES EUROPEES DEL MERCAT INTERIOR D’ELECTRICITAT, PRIMER TOC D’ATENCIÓ

Tant la Directiva 2003/54[v], que substitueix a la Directiva 96/92 que va iniciar el procés liberalitzador, com la Directiva 2009/72[vi], avui vigent, que derogà la de 2003, es refereixen als consumidors vulnerables.

La primera directiva en utilitzar l’expressió consumidors vulnerables (2003/54) remarca en el seu preàmbul (Consideració 24)[vii] la importància que els estats membres adoptin mesures per a protegir els consumidors vulnerables i els hi reconeix un ampli marge per, atès el seu context, decidir quines mesures adoptar per fer-ho. A l’articulat estableix (art.3)[viii] la facultat dels estats membres EM, d’imposar obligacions de servei públic a les empreses elèctriques en relació amb la seguretat, regularitat, qualitat i preu dels subministraments. Unes obligacions que han de definir-se amb claredat, ser transparents, no discriminatòries i susceptibles de control a posteriori (per exemple per un tribunal). És important subratllar aquests requisits perquè, com veurem, el Tribunal Suprem ha considerat, per dos vegades, que la normativa legal espanyola que les imposava no els respectava. Aquesta directiva del 2003, mana explícitament als EM que garanteixin una protecció adequada als clients vulnerables, incloses mesures que els ajudin a evitar el tall de subministrament.

La segona directiva (2009/72), reprodueix el precepte relatiu a la possibilitat d’imposar obligacions de servei públic (art.3.7) i reitera el deure pels EM de garantir una protecció adequada. Com a mitjà per aconseguir la dita protecció, comença (art. 3.2) per encarregar-los-hi que defineixin el concepte de client vulnerable i, per primer cop, es refereix expressament a la possibilitat de prohibir la suspensió del subministrament en períodes crítics ( el que s’ha traduït en alguns EM com al treva hivernal) [ix]. Aquest deure de definir ja hem vist que les autoritats centrals de l’Estat no l’ han complert fins, de moment, 7 de maig de 2017 –data que escric aquest post-.

EL BO SOCIAL, UNA MESURA D’EFICÀCIA RELATIVA FRONT LA POBRESA ENERGÈTICA

Un parell de mesos abans que s’aprovés la directiva del 2009 i es derogués la de 2003 quan ja portava sis anys de vigència, l’Estat espanyol va aprovar un Reial Decret- Llei[x], establint una protecció addicional al drets de subministrament, l’anomenat “Bono Social” , que es considera obligació de servei públic, els requisits per establir les quals ja hem comentat. El seu desenvolupament, tot articulant el procediment per obtenir-ne el reconeixement, es va fer per una resolució de la Secretaria d’Estat d’Energia[xi] . Un resum es pot consultar a les pàgines web de la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència CNMC[xii] i del Ministeri d’Energia, Turisme i Agenda Digital[xiii].

Es tracta d’una tarifa bonificada amb un descompte del 25% sobre la tarifa establerta pel govern pels consumidors que, tenint en compte la potència contractada, poden no estar en el mercat lliure, és a dir, els consumidors que tenen contractat l’avui denominat preu voluntari pel petit consumidor PVPC. La tarifa bonificada s’anomena tarifa d’últim recurs TUR.

L’àmbit subjectiu, els consumidors que s’hi poden acollir, el constitueixen: Tant les llars amb una potència contractada inferior a 3kw com aquelles altres amb una potència contractada inferior a 10 kw i que compleixin amb algun dels següents requisits :

  1. a) majors de 60 anys que rebin una pensió mínima per jubilació, incapacitat permanent o viduïtat i beneficiaris SOVI o pensions no contributives; b) famílies nombroses; c) famílies amb tots els seus membres en atur.

Les previsions del Bo Social BS, tal com les hem descrites, ha estat considerada per les autoritats centrals de l’Estat fins el dia de Nadal de 2017, data d’entrada en vigor del Reial decret llei 7/2016, el mecanisme per garantir una protecció adequada als clients vulnerables que exigeix la normativa comunitària.

La mera lectura de l’àmbit subjectiu permet afirmar que hi ha beneficiaris que no son consumidors vulnerables, per exemple subministraments de menys de 3kw a segones residències, o a famílies nombroses amb recursos econòmics suficients per atendre les seves necessitats energètiques. També se’n segueix que hi ha clients vulnerables que poden no tenir-hi accés. Per exemple una família sense ni pensionistes ni tots els membres a l’atur que, malgrat això, no disposa de prou recursos per subvenir a les seves necessites energètiques. Com va raonar Angela Arce, en la presentació inicial de la Tertúlia, després d’exposar aquests exemples, això porta causa de no haver indexat a la renda disponible el dret a ser beneficiari del BS.

A data octubre 2016, segons la CNMC, gaudien del BS un total de 2,414 milions de consumidors [xiv]. En aquella data, eren vuit les comercialitzadores de referència que podien prestar el subministrament amb bo social[xv]. El fet que no siguin totes les comercialitzadores les que poden prestar el subministrament, sinó només les de referència, planteja, com veurem més endavant, dubtes sobre el caràcter no discriminatori del sistema establert per finançar-lo a la llum dels requisits exigits a les obligacions de servei públic per la Directiva 2009/72/CE.

L’INTENT FALLIT DEL GOVERN I LEGISLADOR ESTATAL DE CARREGAR EL FINANÇAMENT DEL BS A LES EMPRESES ELÈCTRIQUES. ELS CONTRIBUENTS AL RESCAT

Des de la creació del BS el 2009, el Govern estatal, en exercici de les seves competències de legislador d’urgència via Decret- Llei que després ha convalidat el Congrés dels Diputats, ha intentat que el finançament del descompte l’assumissin determinats operadors en els mercats elèctrics. Hi ha hagut, fins ara, quatre regulacions diferents.

La primera redacció, l’efectuà el RD-L 6/2009 que creà el BS com hem vist i atribuí el finançament als titulars d’instal·lacions de generació del sistema elèctric. Això no obstant, com hem avançat al referir-nos a la Directiva 2003/54, el Tribunal Suprem, per sentència 1425/2012, de 7 de febrer, va acceptar la posició d’Iberdrola en el recurs contenciós administratiu contra la normativa de desenvolupament (Ordre ITC/1723 /2009 [xvi]) i entengué que era contrària a aquella directiva europea quan exigia que les obligacions de servei públic fossin transparents, no discriminatòries i controlables.

Es va procedir a donar compliment a la obligació de devolució de les quantitats pagades, amb els interessos de demora corresponents, i per Ordre IET/843/2012[xvii](que constitueix la segona redacció) s’establí el bo social com a cost del sistema elèctric i per tant cobert per tots els usuaris d’aquest.

La tercera redacció s’efectuà pel RD-L 9/2013[xviii] i, després, per LSE 24/2013 (art. 45.4): que va imposar assumir el descompte a les matrius dels grups de societats o, en el seu cas, societats que desenvolupen simultàniament les activitats de producció, distribució i comercialització. El Tribunal Suprem, al resoldre un nou recurs contenciós-administratiu contra la normativa reglamentària de desenvolupament d’aquest precepte legal ( Reial Decret 968/2014[xix] ) en sentència 4526/2016 de 24 d’octubre de 2016, va tornar a inaplicar la llei per contradicció amb la normativa comunitària[xx] (Directiva 2009/72) , tot determinant la correlativa obligació de devolució per responsabilitat extracontractual o patrimonial de l’Estat.

Val a dir que en ambdues sentències, hi ha un vot particular discrepant d’un magistrat; però a fi de comptes, han estat els ciutadans –contribuents majorment, usuaris del sector elèctric durant un breu període de temps- els que han assumit aquest descompte i no els operadors en el sistema elèctric als que el legislador va imposar-los l’obligació. Confiem que, en execució de sentència, s’hagi tingut en compte si el van arribar a repercutir als consumidors, per tal que el BS no s’hagi transformat en una subvenció pública directa a compte de resultats, vestida de devolució d’ingressos indeguts.

Finalment, si més no fins ara, la quarta redacció s’ ha efectuat mitjançant el citat RD-L 7/2016, que imposa el assumir el cost de la mesura a les matrius de grups de societats que desenvolupen l’activitat de comercialització o les pròpies societats que així ho facin i no formin part de cap grup societari. A l’exposició de motius del RD-L es justifica per raó de qui aplica el descompte en la factura, això és, el comercialitzador[xxi] i més endavant es raona l’exclusió del seu finançament pels titulars de les activitats de transport i distribució, pel fet que son monopolis naturals, que tenen un règim de retribució regulada i que si se’ls imposés, a banda de la manca de relació directa de la seva activitat –diu- amb l’objecte de la mesura, obligaria a reconèixer-los-hi com un cost i traslladar-ho als consumidors (també als vulnerables) mitjançant els peatges d’accés.

L’argumentació del RD-L 7/2016 em sembla una motivació a la lleugera, tenint en compte el que ens hi juguem, tant pel que fa a l’afirmada no vinculació de transport i distribució amb consum ( bé que les puntes de demanda obliguen a dimensionar les xarxes) com al fet que necessàriament s’hagi de repercutir com un cost del sistema ( tal vegada es podria excloure expressament com una afectació a marges) o que s’ignori que les comercialitzadores també el repercutiran sobre els consumidors. Si a més a més, com hem assenyalat, el subministrament amb bo social només el poden prestar les comercialitzadores de referència; però totes han de finançar-lo, no és aventurat imaginar una impugnació que pot concloure amb una nova sentència del Tribunal Suprem argumentant que aquesta obligació de servei públic no és transparent i sí és, en canvi, discriminatòria. El temps ho dirà.

APAREIXEN REGULACIONS AUTONÒMIQUES QUE SON COMBATUDES PEL GOVERN ESTATAL, INVOCANT UNES COMPETÈNCIES QUE NO TOTHOM ESTÀ D’ACORD LES HAGI EXERCIT ADEQÜADAMENT

En vàries ocasions m’he referit a les autoritats centrals de l’Estat, tot ignorant les normes legals aprovades per les Comunitats autònomes. Aquest biaix “centralista” de la meva exposició porta causa de la doctrina del Tribunal Constitucional que, en resoldre els recursos contra normes autonòmiques, de les que em cenyiré a les catalanes, ha argumentat la preferència dels títols competencials estatals de bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica (art. 149.1.13ª Constitució) i bases del règim miner i energètic (art. 149.1.25ª CE)sobre els autonòmics.

Davant una problemàtica social tan greu i la manca d’una resposta estatal que vagi més enllà del Bo social, sense ni tant sols definir que s’entengui per clients vulnerables tal com hem vist mana la normativa comunitària, la Comunitat Autònoma de Catalunya, en mèrit de les seves competències en matèries de: a) consum (art. 123 Estatut d’Autonomia de Catalunya – competència exclusiva-); b) energia (art. 133 EAC –competència compartida- que compren desenvolupament normes complementàries de qualitat serveis subministrament d’energia) i serveis socials (art. 166 EAC –competència exclusiva-); així com la de transposar el dret europeu en l’àmbit de les seves competències (art. 189 EAC), ha intentat establir mecanismes per evitar talls de subministrament. En aquest sentit ha definit què siguin consumidors vulnerables i ha articulat una treva hivernal.

Són dos les normes legals catalanes a considerar primerament. El Decret llei 6/2013 i la Llei 20/2014. Totes dues han estat recorregudes pel Govern de l’Estat davant el Tribunal Constitucional TC, argumentant una extralimitació competencial de la Generalitat.

En concret, en el Decret llei 6/2013 [xxii], el precepte que regula de treva hivernal ha estat declarat inconstitucional per prevalença de les competències de l’estat sobre les de la Comunitat Autònoma en la Sentència del Tribunal Constitucional 62/2016. L’argumentació del TC segueix el sil·logisme següent: Premissa major: Les mesures que es discuteixen, cal enquadrar-les dins de les competències estatals abans citades, per tenir caràcter prevalent sobre les competències autonòmiques. Premissa Menor: Hi ha una normativa estatal de caràcter bàsic, de protecció dels consumidors vulnerables immersos en situacions de pobresa energètica, que queda limitada a les tarifes d’últim recurs i el bo social i que no fa referència ni al règim d’interrupció del subministrament, ni a la reclamació de l’impagament. Conclusió: La contradicció entre la normativa bàsica estatal – basada en el bo social- i la normativa autonòmica – basada en causes de suspensió de la interrupció dels subministrament i ajornament del deute en períodes crítics- determina que aquesta darrera incorre en inconstitucionalitat mediata.

Hi ha dos vots particulars dissidents en els que tres magistrats discrepen de l’opinió majoritària en la STC 62/2016 i sostenen la conformitat a la Constitució de la llei catalana, adduint la falta d’exercici de les competències estatals i la no adequada transposició dels mandats de les directives europees; però aquí també juga la regla de la majoria.

La Llei 20/2014 de modificació codi consum[xxiii], reprodueix els preceptes que per Acte de 12.4.2016 el TC ha entès havien de romandre suspesos atesa la seva doctrina ja citada, fins que dictés sentència sobre el fons.

Cal subratllar que els preceptes suspesos, per tant sense eficàcia jurídica hores d’ara, son – com es pot llegir a la nota final [xxiv]– els relatius als efectes del silenci dels serveis socials davant la petició d’informe adreçada pels subministradors, efectes que la norma preveu impedeixen la interrupció del subministrament; el caràcter vinculant de l’informe, en tot cas, en relació amb la interrupció; la treva hivernal i, per últim, la regulació de les circumstàncies en que les factures impagades possibiliten la dita interrupció. En definitiva, el nucli de les mesures previstes de protecció al consumidor vulnerable.

El malestar i conscienciació social davant els talls de subministrament fou tal que es presentà una iniciativa legislativa popular que donà lloc a una nova llei, aprovada per unanimitat del Parlament de Catalunya com a Llei 24/2015, que ve a reproduir la regulació que, primer, en relació amb el Decret llei 6/2013 el Tribunal Constitucional (STC 62/1986) va determinar excedia les competències autonòmiques i després, Llei 20/2014 (Acte 12.4.2016) va suspendre. Aquesta substancial identitat fa que, en qualsevol moment, tant una disposició general o reglament que la desenvolupi en aquests punts, com un acte administratiu que els apliqui, que siguin impugnats en via judicial contenciosa-administrativa, previsiblement, seran suspesos mentre es decideix sobre el fons i posteriorment declarats nuls.

És possible que per això, el Govern de Catalunya no hagi desenvolupat reglamentàriament la Llei tal com li encarrega l’article 6.2[xxv]; però no fer-ho col·loca en una situació d’inseguretat jurídica a empreses comercialitzadores i serveis socials.

EL RD-L 7/2016. UN REGAL DE NADAL D’ENTREGA DIFERIDA,COMPRAT ALS MAGATZEMS DE LES NORMES AUTONÒMIQES

Per concloure, un parell de comentaris més i aquests positius, sobre la nova redacció de l’article 54 de la Llei del Sector Elèctric, introduïda pel tants cop citat Real Decret-llei 7/2016 que, com hem dit, es va publicar el 24 de desembre.

Es fa referència expressa al poder adquisitiu com un paràmetre a considerar en la definició de consumidors vulnerables[xxvi]; es preveu un termini més llarg de tramitació per suspendre el subministrament a consumidors amb contracte PVPC o TUR (mínim de 2 i fins a 4 mesos -art. 52.3 LSE-) i s’incorpora, per primera vegada i tal com havia establert la normativa catalana recorreguda pel govern estatal i considerada inconstitucional per raons competencials pel TC, la possibilitat que a consumidors vulnerables no se’ls hi pugui suspendre el subministrament.

El grup parlamentari del PSOE al Congrés dels Diputats es va atribuir, en explicar l’acord amb el PP sobre la norma, aquest gir de 180 graus respecte la que hem vist ha estat política del govern estatal (també dels que sustentava aquell partit quan era la primera força al parlament estatal) en la matèria fins ara. Per vestir-ho jurídicament s’utilitza una categoria ja preexistent a la LSE, el subministrament de caràcter essencial (art. 52.4 LSE), condició que es venia atribuint a serveis d’importància rellevant per la societat, com ara per exemple, enllumenat públic, l’abastament d’aigua o instal·lacions vinculades a defensa, seguretat o protecció civil.

Els consumidors vulnerables, adjectivats de severs, acollits a la TUR, atesos pels serveis socials per raó dels subministraments, en risc d’exclusió social, passen a poder-se considerar subministraments essencials[xxvii]. Com a tals, no se’ls podrà deixar sense subministrament i a més, i específicament –a diferència dels altres subministraments essencials, no se’ls podrà ni imputar recàrrecs per la demora en el pagament, ni afectar els pagaments que facin a factures diferents de les que ells indiquin[xxviii].

L’operativitat de tot plegat està pendent del desenvolupament reglamentari que ha de fer el Govern estatal, que torna a portar retard [xxix] i que, entre altres coses, haurà de preveure com s’articula la col·laboració amb les administracions competents en matèria de consum i de serveis socials (autonòmiques i locals) per posar en marxa un registre administratiu on aquests consumidors vulnerables severs estiguin identificats, amb la finalitat de donar seguretat jurídica a tots els implicats (consumidors, comercialitzadors, administracions).

Esperem que el reglament no es demori gaire més, un cop ja s’ha incomplert el termini de tres mesos des de la convalidació del tant repetit RD-L 7/2016 que es fixà com a límit, i que ben aviat el puguem comentar.

[i] Ley 24/2013, de 26 de diciembre   https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2013-13645

[ii] Real Decreto-ley 7/2016, de 23 de diciembre https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2016-3647   Tal vegada s’escau recordar, pels no avesats a qüestions jurídiques, que es una norma amb força de llei que serveix per donar resposta a situacions d’extraordinària i urgent necessitat.

[iii] Ley de Catalunya 24/2015, de 29 de julio, que és fruït d’una iniciativa legislativa popular http://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2015-9725

[iv] Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales i Culturales, de 16 de diciembre de 1966   http://www.amnistiacatalunya.org/edu/docs/nu-economics-i-culturals.htm

[v] Directiva 2003/54/DE del Parlamento europeo y del Consejo de 26 de junio de 2003 sobre normas comunes para el mercado interior de la electricidad y por la que se deroga la Directiva 96/92 http://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/?uri=celex:32003L0054

[vi] Directiva 2009/72/CE del Parlamento europeo y del Consejo de 13 de julio de 2009, sobre normas comunes para el mercado interior de la electricidad y por la que se deroga la directiva 2003/54/CE

http://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/HTML/?uri=CELEX:32009L0072&from=ES

[vii] 24) los estados miembros deben garantizar que los clientes domésticos y, cuando los estados miembros lo consideren adecuado, las pequeñas empresas tengan derecho a un suministro de electricidad de una calidad determinada a unos precios claramente comparables, transparentes y razonables. para mantener el elevado nivel de servicio público en la comunidad, todas las medidas adoptadas por los estados miembros para alcanzar estos objetivos han de notificarse periódicamente a la comisión. La comisión debe publicar un informe periódico con un análisis de las medidas adoptadas a escala nacional para alcanzar los objetivos de servicio público y una comparación de su eficacia, con el fin de formular recomendaciones sobre las medidas que convendría adoptar a escala nacional para alcanzar un alto nivel de servicio público. Es importante que los estados miembros adopten las medidas necesarias para proteger a los consumidores vulnerables en el contexto del mercado interior de la electricidad. dichas medidas podrán diferir en función de las circunstancias concretas de cada estado miembro, y podrán incluir medidas específicas relacionadas con el pago de las facturas de electricidad o medidas más generales adoptadas dentro del sistema de seguridad social. Cuando el servicio universal se preste también a pequeñas empresas, las medidas encaminadas a garantizar que se preste este servicio universal podrán variar según se trate de hogares o de pequeñas empresas.

[viii] Art. 3. Obligaciones de servicio público y protección del cliente

  1. Dentro del pleno respeto de las disposiciones pertinentes del Tratado, y en particular de su artículo 86, los Estados miembros podrán imponer a las empresas eléctricas, en aras del interés económico general, obligaciones de servicio público que podrán referirse a la seguridad, incluida la seguridad del suministro, a la regularidad, a la calidad y al precio de los suministros, así como a la protección del medio ambiente, incluida la eficiencia energética y la protección del clima. Estas obligaciones de servicio público deberán definirse claramente, ser transparentes, no discriminatorias y controlables, y garantizar a las empresas eléctricas de la Unión Europea el acceso, en igualdad de condiciones, a los consumidores nacionales. En relación con la seguridad del suministro, la eficiencia energética y la gestión de la demanda, y con miras al cumplimiento de objetivos medioambientales, mencionados en el presente apartado, los Estados miembros podrán establecer una planificación a largo plazo, teniendo en cuenta la posibilidad de que terceros quieran acceder a la red.
  2. Los estados miembros adoptarán las medidas oportunas para proteger a los clientes finales y, en particular, garantizarán una protección adecuada de los clientes vulnerables, incluidas medidas que les ayuden a evitar la interrupción del suministro. En este contexto, los estados miembros podrán adoptar medidas para proteger a los clientes finales de zonas apartadas. Garantizarán un nivel elevado de protección del consumidor, sobre todo en lo que se refiere a la transparencia de las condiciones contractuales, la información general y los mecanismos de resolución de conflictos. los estados miembros velarán por que los clientes cualificados puedan cambiar de suministrador si así lo desean. Al menos por lo que respecta a los clientes domésticos, estas medidas deberán incluir las que se enuncian en el Anexo A.

[ix] Art. 3. 7.   Los Estados miembros adoptarán las medidas oportunas para proteger a los clientes finales y, en particular, garantizarán una protección adecuada de los clientes vulnerables. A este respecto, cada uno de los Estados miembros definirá el concepto de cliente vulnerable que podrá referirse a la pobreza energética y, entre otras cosas, a la prohibición de desconexión de la electricidad a dichos clientes en períodos críticos. Los Estados miembros garantizarán la aplicación de los derechos y las obligaciones relacionados con los clientes vulnerables. (…)

[x] Concretament fou el Reial Decret-Llei 6/2009 de 30 de abril https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2009-7581

art. 2. bonificación en las facturas domésticas.

  1. Se crea el bono social para determinados consumidores de electricidad acogidos a la tarifa de último recurso que cumplan con las características sociales, de consumo y poder adquisitivo que se determinen por orden del ministro de industria, turismo y comercio, previo acuerdo de la comisión delegada del gobierno para asuntos económicos. a estos efectos, se establecerá un umbral referenciado a un indicador de renta per cápita familiar. en todo caso, se circunscribirá a personas físicas en su vivienda habitual.
  2. El bono social se configura como una protección adicional del derecho al suministro de electricidad. Será considerado obligación de servicio público según lo dispuesto en la directiva 2003/54/CE del parlamento europeo y del consejo, de 26 de junio de 2003, sobre normas comunes para el mercado interior de la electricidad

[xi] Resolución Secretaría estado energía, 26 junio 2009 http://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2009-10672

[xii]https://www.cnmc.es/sites/default/files/editor_contenidos/Energia/Guias/201702_Guia%20Informativa%20Consumidores%20Electricidad.pdf   pp 9-11.

[xiii] http://www.minetad.gob.es/energia/bono-social/Paginas/bono-social.aspx

[xiv] https://blog.cnmc.es/tag/bono-social/

[xv] https://www.cnmc.es/ambitos-de-actuacion/energia/mercado-electrico#precios

[xvi]  Orden ITC/1723/2009, de 26 de junio, por la que se revisan los peajes de acceso a partir de 1 de julio de 2009 y las tarifas y primas de determinadas instalaciones de régimen especial.   http://www.boe.es/boe/dias/2009/06/29/pdfs/BOE-A-2009-10670.pdf

[xvii] Orden IET/843/2012, de 25 de abril, por la que se establecen los peajes de acceso a partir de 1 de abril de 2012 y determinadas tarifas y primas de las instalaciones del régimen especial https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2012-5527

[xviii]     Real Decreto-ley 9/2013, de 12 de julio, por el que se adoptan medidas

urgentes para garantizar la estabilidad financiera del sistema eléctrico. http://www.boe.es/boe/dias/2013/07/13/pdfs/BOE-A-2013-7705.pdf

[xix] Real Decreto 968/2014, de 21 de noviembre, por el que se desarrolla la metodología para la fijación de los porcentajes de reparto de las cantidades a financiar relativas al bono social. https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2014-12099

[xx] En el Fonament Jurídic 6 reprodueix el que ja havia dit en la Sentència de 2012 (FJ.5.4) “Seguramente el Gobierno español puede optar, frente a otras soluciones presentes en derecho comparado, porque sea el propio sector eléctrico el que se haga cargo de dicha prestación social o, incluso, una parte de dicho sector; esto es, en forma alguna se rechaza en términos genéricos la capacidad del Gobierno para escoger tal opción. Pero en tales casos y de conformidad con la Directiva 2003/54 CE (hoy sustituida en términos análogos, para lo que aquí importa, por la Directiva 2009/72/CE) para prever dicha ayuda social con cargo al sector eléctrico o a una parte del mismo resulta imprescindible que se aduzcan razones suficientes y razonables para ello, que en el presente caso no se expresan ni en la exposición de motivos ni en el texto del Real Decreto-ley, que permitan excluir un trato injustificadamente perjudicial (discriminatorio) para las empresas afectadas y que haga que las obligaciones impuestas sean transparentes y susceptibles de control en cuanto a su aplicación.(…)”

[xxi] “(…) Es evidente que el mecanismo del bono social, al dirigirse directamente a determinados consumidores y traducirse, como se ha dicho, en el abono por éstos de un precio inferior por la electricidad consumida a través de un descuento que se aplica por el comercializador en la respectiva factura, se encuentra estrechamente vinculado a la actividad de comercialización. Resulta por ello plenamente lógico que sean precisamente el conjunto de los sujetos que realizan esta actividad, con la que está directamente vinculada la medida, los obligados a soportar el coste que conlleva. (…)

[xxii]   Decreto-ley 6/2013, de 23 de diciembre, por el que se modifica la Ley 22/2010, de 20 de julio, del Código de consumo de Cataluña. https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2014-3001

[xxiii]   Ley 20/2014, de 29 de diciembre, de modificación de la Ley 22/2010, de 20 de julio, del Código de consumo de Cataluña, para la mejora de la protección de las personas consumidoras en materia de créditos y préstamos hipotecarios, vulnerabilidad económica y relaciones de consumo.                                 https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2015-471

[xxiv] https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2016-3826

El Pleno del Tribunal Constitucional, por Auto de 12 de abril actual, en el recurso de inconstitucionalidad núm. 5459-2015, promovido por el Presidente del Gobierno, ha acordado:

1.º Mantener la suspensión de los siguientes preceptos de la Ley 20/2014, de 29 de diciembre, de modificación de la Ley 22/2010, de 20 de julio, del Código de Consumo de Cataluña para la mejora de la protección de las personas consumidoras en materia de créditos y préstamos hipotecarios, vulnerabilidad económica y relaciones de consumo:

  1. a) En cuanto resultan aplicables a los sectores energéticos del gas y la electricidad, los artículos 17, por cuanto añade al artículo 252.4 de la Ley 22/2010 el apartado 7, en sus párrafos primero, segundo inciso («Si no se ha presentado el informe… que se había solicitado») y tercero, y el apartado 8 y 18.2, por cuanto modifica el apartado 6 del artículo 252.5 de la Ley 22/2010.
  1. Las personas en situación de vulnerabilidad económica que cumplen los requisitos establecidos por la letra w del artículo 111-2, si reciben un aviso de interrupción del suministro de agua, electricidad o gas, deben presentar, en el plazo de quince días hábiles desde la recepción del aviso, un informe de los servicios sociales básicos sobre su situación personal o, si procede, una copia de la solicitud registrada en que solicitan su emisión. Si no se ha presentado el informe de los servicios sociales básicos, sino únicamente la solicitud, la empresa suministradora debe suspender la interrupción del suministro hasta que se aporte el informe o hayan transcurrido dos meses desde que se le comunicó que se había solicitado.

Las administraciones públicas responsables deben emitir este informe en el plazo de quince días a contar de la fecha en que se solicita. El informe, que debe acreditar el cumplimiento de los requisitos establecidos por la letra w del artículo 111-2, también puede ser emitido de oficio por los servicios sociales básicos y tiene una vigencia de seis meses a contar del día en que se emite, sin perjuicio del hecho de que pueda renovarse.

El informe tiene efectos vinculantes con relación a la interrupción de los cortes de suministro, de acuerdo con lo establecido por el apartado 8.

  1. Las unidades familiares a que se refiere la letra v del artículo 111-2 están protegidas de los cortes de suministro a que se refiere el apartado 7, especialmente durante los períodos críticos. Mediante una orden deben establecerse anualmente los meses comprendidos en estos períodos.

Se modifica el apartado 6 del artículo 252-5 de la Ley 22/2010, que queda redactado del siguiente modo:

«6. Para interrumpir el servicio de trato continuado, es preciso que existan, como mínimo, dos recibos o facturas impagados sobre los que no exista ninguna reclamación pendiente de resolución, siempre que no hayan sido objeto de reclamación por la persona consumidora, que se le hayan comunicado de modo fehaciente las consecuencias de este impago y que se le haya dado un plazo no inferior a diez días hábiles para pagarlos.»

[xxv] Art. 6.2 Debe establecerse, como principio de precaución, un protocolo obligado de comunicación a los servicios sociales y de intervención de estos servicios previamente a la concesión de las ayudas necesarias para evitar los cortes de suministro, en los casos de impago por falta de recursos económicos de las familias afectadas.

[xxvi] La definició de consumidors vulnerables podrà incloure diferents col·lectius atenent a les seves característiques socials i poder adquisitiu ( i als llindars de renda que s’estableixin que podran ser diferents en funció de les circumstàncies determinants de la vulnerabilitat) art 52.XXXXXXXXXXX

[xxvii] Art. 52. 4. LSE. Se podrán considerar suministros esenciales aquellos suministros que cumplan alguno de los siguientes criterios:

  1. a) Alumbrado público a cargo de las administraciones públicas. No se incluyen los alumbrados ornamentales de plazas, monumentos, fuentes o de cualquier otro edificio o sitio de interés.
  2. b) Suministro de aguas para el consumo humano a través de red.
  3. c) Acuartelamientos e instituciones directamente vinculadas a la defensa nacional, a las fuerzas y cuerpos de seguridad, a los bomberos, a protección civil y a la policía municipal, salvo las construcciones dedicadas a viviendas, economato y zonas de recreo de su personal.
  4. d) Centros penitenciarios, pero no así sus anejos dedicados a la población no reclusa, así como sedes de Juzgados y Tribunales.
  5. e) Transportes de servicio público y sus equipamientos y las instalaciones dedicadas directamente a la seguridad del tráfico terrestre, marítimo o aéreo.
  6. f) Centros sanitarios en que existan quirófanos, salas de curas y aparatos de alimentación eléctrica acoplables a los pacientes.
  7. g) Hospitales.
  8. h) Servicios funerarios.
  9. i) Aquellos suministros de ámbito doméstico en los que exista constancia documental formalizada por personal médico de que el suministro de energía eléctrica es imprescindible para la alimentación de un equipo médico que resulte indispensable para mantener con vida a una persona. En todo caso estos suministros se circunscribirán a personas físicas en su vivienda habitual.
  10. j) En los términos y condiciones que se establezcan reglamentariamente, aquellos suministros a consumidores que tengan la condición de vulnerables severos acogidos a tarifas de último recurso y que estén siendo atendidos, respecto a estos suministros, por los servicios sociales de las administraciones públicas competentes por hallarse, en atención a su renta, en riesgo de exclusión social. Estos suministros se circunscribirán a personas físicas en su vivienda habitual. Todo lo anterior deberá ser acreditado mediante documento expedido por los servicios sociales de las referidas Administraciones Públicas.

[xxviii] Art. 52.4 LSE (…) En ningún caso podrá suspenderse el suministro de energía eléctrica a aquellas instalaciones cuyos servicios hayan sido declarados como esenciales de conformidad con esta ley.

Salvo en el supuesto previsto en el párrafo j) las empresas distribuidoras o comercializadoras podrán aplicar recargos o afectar los pagos que perciban de aquellos de sus clientes que tengan suministros vinculados a servicios declarados como esenciales en situación de morosidad, al abono de las facturas correspondientes a dichos servicios, con independencia de la asignación que el cliente, público o privado, hubiera atribuido a estos pagos.

[xxix] El termini de tres mesos des de la convalidació del RD-L 7/2016 pel Congrés dels Diputats, que va tenir lloc el 31 de gener i es va publicar el 7 de febrer de 2017, el fixa la seva Disposició final segona. https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2017-1205 .

 

Enric R. Bartlett Castellà , Professor de Dret Públic, ESADE Business & Law School (Universitat Ramón Llull) enric.bartlett@esade.edu

 

Written by

Professor de Dret Public a ESADE Business&Law Schools (Universitat Ramon Llull)

No comments

leave a comment

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada