a
a
HomeLectures d'aquí i d'allàLa remuneració de les xarxes de gas: mirant al futur (i al passat) – Lectures d’aquí i d’allà

La remuneració de les xarxes de gas: mirant al futur (i al passat) – Lectures d’aquí i d’allà

Avui no parlarem de xarxa elèctrica, sinó de la del gas, encara que com veurem tenen punts en comú i possibilitats de convergència. 

El futur de la remuneració de la infraestructura de gas a Espanya és objecte d’anàlisi pel The Oxford Institute for Energy Studies”, centre de la Universitat d’Oxford, al que ha dedicat el  Energy Insight 58. Octubre 2019

Les 11 pàgines de l’informe comencen amb una introducció en la que es recorda que l’esborrany de “Plan Nacional Integrado de Energía y Clima”, PNIEC, presentat pel Govern estatal a la Comissió Europea, preveu unes inversions del voltant de 236.000 milions € entre 2021 y 2030. Aproximadament, el 80% de les quals s’espera vinguin del sector privat. 

La importància del marc regulador per remunerar les infraestructures energètiques, es subratlla com a clau per atreure noves inversions en aquestes, així com els serveis i productes que les usen. Igualment, es subratlla que aquest marc és important per remunerar els actuals actius que les composen. No fer-ho adequadament, es diu, no només envia un missatge als futurs inversors, també pot afectar els incentius dels seus propietaris actuals per mantenir-les i desenvolupar-les.

L’estudi assenyala que no té prou dades com per fer seves les crítiques ferotges que, per part dels titulars d’infraestructures, ha rebut la proposta de la “Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia”, CNMC, de metodología para el cálculo de los peajes de transporte, redes locales y regasificación de gas natural  . Això no obstant, les esmenta a l’igual com la valoració positiva que n’han fet les organitzacions de consumidors. Més important; però, és el conjunt d’arguments que desplega per demanar que s’asseguri que no es vulneren les legítimes expectatives dels inversors. Una vulneració que, podem afegir, suposaria la del Tractat de la Carta de l’Energia   (en particular l’article 10.1) que té per finalitat promoure les inversions en el sector energètic i que donaria lloc a responsabilitat patrimonial de l’Estat. 

Si féssim una traducció jurídica dels arguments econòmics proveïts pels autors, diríem que no és suficient afirmar que les metodologies retributives actuals sobre-compensen perquè els preus del gas, les tarifes d’accés o els guanys dels accionistes son més alts que a altres estats.  Qualsevol comparació, s’afirma, té que considerar situacions equivalents, així, no és el mateix portar el gas en canonada des de Rússia que utilitzar terminals de regasificació de LNG. En definitiva, cal fer efectiva la motivació suficient exigida a la Llei de Règim Jurídic del Sector Públic (art. 4). 

Els professors David Robinson i Jonathan Stern, autors de l’estudi, insisteixen cal que es pugui acreditar que els riscos assumits pels inversors en el passat son adequadament retribuïts (no sobre-retribuïts) i que es poden escometre les inversions necessàries per, si cal, ampliar la xarxa de transport i distribució i actualitzar-la. 

Ampliació i actualització, amb el doble objectiu de fer possible eventuals increments en el volum de gas natural que hi circuli o, fent l’ullet a tecnologies encara no competitives però prometedores, el seu us per gasos renovables. El primer, atès el proper tancament de centrals de generació tèrmiques de carbó o de les plantes nuclears. El segon, per la promoció, com el PNIEC preveu en el mitjà i llarg termini, de biometà i d’hidrogen renovable a través d’electròlisis injectats a la xarxa de gasoductes existent.    

Les recomanacions amb que conclou l’estudi son cinc. 

Primer, que s’adopti una metodologia de retribució comuna tant pels actius de xarxa energètica existent, como pels nous. En aquest sentit, es mostra una certa sorpresa perquè es canviï la metodologia relativa a les xarxes existents i que, l’abandonada, es triï de nou per les inversions futures. 

Des de 2002, el mètode de càlcul de retribució de xarxes es basa en dos paràmetres: nombre de clients i volum de gas circulant. Es planteja substituir-lo per l’anomenada “regulatory asset base” (RAB) que es fonamenta en les anotacions financeres de cada companyia. Son tres els conceptes que l’integren: a) despeses de depreciació, b) cost de capital –“Weighted Average Cost of Capital”, WACC, o cost de capital ponderat promig i c) una remuneració per despeses d’operació i manteniment. Aquest nou mètode és ben valorat a l’informe que diu, nogensmenys, la motivació suficient novament, que cal que la CNMC demostri la seva afirmació que ja estan totalment amortitzats tots els actius construïts abans de 2002.  

L’opció per mantenir per les noves inversions la metodologia parametritzada a clients i volum circulat, es considera que pot no atreure inversors per fer front a les d’alt risc per disposar de xarxa que transporti gas renovable. Un gas avui amb preus no competitius i, per tant, amb demanda molt incerta. Igualment, es diu que projecta l’ombra que pot tornar a modificar-se en el futur sense que hagi transcorregut el nombre d’anys suficient per la plena amortització. 

Segon, l’estudi entén que la CNMC necessita demostrar, per tant està dient que no ho ha fet prou amb la memòria que acompanya la proposta, que fins i tot si la remuneració es redueix fins a cert punt, els inversors seran compensats adequadament.  També que les companyies disposen de recursos per continuar la digitalització de processos, proveir gas natural i, eventualment, proveir gas renovable on sigui econòmic fer-ho.  

Tercer,  consideren que el Ministeri ha de clarificar els seus plans en relació amb el gas natural i el gas renovable. S’afirma doncs, quelcom que hem llegit sovint, que el gas natural té un rol a jugar en la transició energètica cap a fons renovables; que se seguirà utilitzant durant anys a venir, i que s’ha de dir quin ha de ser aquest rol. Això implica proveir incentius per tal de mantenir una xarxa de gas operativa, pel temps que sigui necessari i fer-ne les inversions que calguin. 

Pel supòsit que els projectes amb hidrogen hagin d’utilitzar les xarxes regulades, la metodologia ha de preveure incentius que permetin la seva expansió i actualització requerides. Si encara no se sap, remarquen que seria prudent fer una regulació compatible amb futures decisions que incloguin el desenvolupament d’hidrogen, és a dir, deixar la porta oberta. En aquest sentit, els autors recomanen que si per això darrer calguessin subsidis,  millor finançar-los amb càrrec al sistema tributari, que no pas augmentant el preu del gas. 

Quart, es crida l’atenció sobre una qüestió sovint negligida quan es parla de transició energètica, la relativa a la remuneració dels actius que potencialment quedaran fora d’us abans no s’hagin amortitzat, “stranded assets”.  Pel que fa a aquest punt,  la CNMC haurà de resoldre si cal accelerar la comptabilització de la depreciació o deixar-los als llibres. Igualment, si els costos unitaris més alts derivats d’un us menys intens d’una infraestructura, per exemple, el preu del gas tractat a plantes de regasificació de LNG que veuen disminuir la seva activitat, els han d’assumir els consumidors o finançar-se d’altra forma. 

Finalment, els autors formulen una qüestió que reiteradament ha sortit en les converses a la taula d’Energia i Societat, ¿cóm descarbonitzar el sistema energètic en el seu conjunt, en contes d’aproximar-se als seus components per separat, particularment als sectors d’electricitat i gas? Es recorda que altres països estan més avançats que Espanya en pensar com l’hidrogen, al qual el Sr. Josep M. Sentís  s’hi ha referit i demanat es prestés atenció en diverses trobades d’Energia i Societat, pot impulsar la descarbonització en certes indústries i el transport pesat. També recorden que el PNIEC sembla reconèixer els beneficis potencials d’integrar les xarxes d’electricitat i gas per permetre “power-to-gas” com a base d’un sistema d’emmagatzematge d’electricitat a gran escala, que faci possible equilibrar la intermitència de l’energia eòlica i solar amb la demanda, àmpliament tractat pel Dr. Joan Ramon Morante en la 17ª Tertúlia. Encara que això avui és incert, és important assegurar ara que la regulació de les xarxes d’electricitat i gas és compatible amb la seva futura integració, si es donés el cas que fos aquesta la ruta més eficient per descarbonitzar l’economia. 

En definitiva, podem sintetitzar l’estudi comentat, dient:

  1. Que tecnologia i regulació no viuen en cercles independents, sinó que interactuen, tot i que la segona està informada pel principi de neutralitat tecnològica, això és no optar per una tecnologia front altres, amb l’excepció d’aquelles que vagin contra altres principis, com ara el de sostenibilitat. 
  • Mobilitzar inversions requereix seguretat jurídica, un camp de joc amb perfils ben definits, regles raonablement estables, procediments de revisió previsibles i una motivació suficient de la seva aplicació. 

Enric R. Bartlett Castellà. Professor de Dret Pública a ESADE Business & Law Schools (URL) enric.bartlett@esade.edu

Written by

Professor de Dret Public a ESADE Business&Law Schools (Universitat Ramon Llull)

No comments

leave a comment

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada