Un dels efectes més notoris del confinament motivat pel COVID-19, ha estat la important reducció de les emissions de CO2, provocada per la disminució del trànsit aeri, dels vehicles a les carreteres, les ciutats i malauradament l’aturada que ha patit tant el comerç com la industria, entre altres.
Certament hi ha una profunda desacceleració econòmica induïda per la pandèmia la qual, ha proporcionat l’oportunitat de veure el cel ben blau i els carrers més nets, més tranquils, que no deixa de ser paradoxalment, una finestra tangible cap a un futur sostenible.
Hi han models que indiquen que les emissions no tornaran als nivells pre-pandèmics fins al 2025, pel que pràcticament no suposaria cap impacte en la trajectòria d’emissions a llarg termini.
Si es treballa per crear polítiques que promoguessin inversions basades en energies i tecnologies verdes, seria possible que les economies es recuperessin gràcies a la involucració del sector industrial (que és un dels generadors de riquesa) amb energies netes, el que voldria dir que es disposaria d’una base sòlida per fer possible la descarbonització. Per això caldria treballar i apostar per l’electrificació del transport, especialment l’electrificació dels vehicles.
Aquesta aposta fa possible obtenir avantatges per totes les flotes de vehicles que inclouen el repartiment, de mercaderies, els autobusos municipals, entre d’altres. Aquestes adopcions fomenten la sostenibilitat i la reducció d’emissions com a motor principal, però també afecten al preu a la baixa de les gasolines, així com la disminució de la contaminació acústica. Es tracta d’una combinació d’incentius potencialment constant, des de la responsabilitat social fins a l’eficiència econòmica.
Fomentar aquesta tendència, requereix d’una coordinació entre totes les parts interessades, inclosos els usuaris, els distribuïdors, els responsables polítics i els reguladors, els inversors i la societat en general que cada cop dona més suport a la sostenibilitat mediambiental.
Les distribuïdores elèctriques han de fer possible el donar la capacitat necessària per a aquesta electrificació del transport. Aquestes capacitats, han d’incloure els recursos necessaris per la creació de noves infraestructures de distribució com són les subestacions, la xarxa de distribució, les tecnologies basades en les xarxes intel·ligents, així com implementar tots els mecanismes necessaris per mitigar, en la mesura del possible, els impactes dels pics des demanda, de congestió i així, gestionar models de càrrega que podrien anar a taxes d’ús en funció del temps, serveis del demand response, etc. No obstant això, caldrà fer més coses, com és una bona previsió, una bona planificació, projectes d’enginyeria, amb el corresponent aprovisionament i les respectives execucions de les construccions eficients, donada la magnitud de les càrregues que es preveu seran necessàries sense oblidar els terminis relacionats amb la millora de la infraestructura existent o la construcció de noves infraestructures. Per exemple, construir una nova subestació o xarxes de distribució requereix generalment diversos anys, i per això que cal anticipar-se en la planificació.
Probablement, l’aspecte més difícil serà l’econòmic. El benefici a llarg termini per a la societat que aporta l’electrificació del transport és evident, i les distribuïdores es podrien beneficiar del creixement de la seva base retributiva per extensió de xarxa a causa de la construcció de noves infraestructures i els comercialitzadors, de l’augment de les vendes d’energia. Però, les inversions necessàries per donar suport a l’electrificació dels vehicles elèctrics hauria de tenir una relació adequada benefici-cost per satisfer totes les parts implicades.
Per fer possible instal·lar recursos energètics distribuïts, els distribuïdors i els reguladors estan treballant en veure com es poden repartir els costos en funció de qui se’n beneficií. De la mateixa manera, pot ser que les inversions necessàries per ajudar a l’electrificació del transport es puguin repartir entre els que se’n beneficien. Si no es fa correctament, això podria convertir-se en quelcom controvertit.
A més, tot i que la lògica fa pensar que les càrregues dels vehicles elèctrics es produiran a la nit, no es descarta que una recàrrega coincident, podria generar un segon pic de consum que podria sobrecarregar actius com son els transformadors de distribució i també podria fer replantejar conceptes de les tarifes en base a les franges horàries actuals que podrien implicar complexos problemes econòmics.
Si es veu a gran escala, hi ha una altra molt important raó per la qual, caldria apostar per la electrificació del transport, aquesta es l’aposta que han de tenir els països per tenir un paper clau en el desenvolupament de la tecnologia necessària per fer possible una competitivitat global.
Segur que els països que impulsin la innovació en diversos sistemes per a aquests vehicles, gaudiran d’avantatges econòmics i de propietat intel·lectual, per tant, és clar que tots es beneficien de la competència en innovació, perquè les emissions de carboni no es queden en el països que els generen.
La pandèmia ha donat una visió de cels i carrers més nets. És una oportunitat per aprofitar i impulsar l’electrificació del transport per crear un futur sostenible. Ara hi ha una oportunitat històrica que ha arribat l’hora de triar-la.
